La disputa de territorios en torno al sistema agroalimentario ecuatoriano. Estrategias de poder y resistencia, procesos de territorialización y desterritorialización

Sumario: La sobirania alimentària (SA) va ser reconeguda com a objectiu estratègic en la Constitució del 2008, durant el govern de Rafael Correa. No obstant això, durant aquest govern, l’avanç del model capitalista en el tema agro i els processos d’acumulació de les elits econòmiques del sector es va expandir, amb una sèrie d’efectes negatius per a la SA del país. D’una banda, el moviment agroecològic va aconseguir expandir-se i multiplicar experiències agroecològiques a nivell nacional. La present tesi s’emmarca en un dels dilemes que envolta la sobirania alimentària: la coexistència de models oposats. Exploro els actors i les estratègies de poder vinculades a l’Estat, a nivell general i en el cas de la palmera d’oli, que han viabilitzat la seva expansió durant el govern progressista de Correa. D’altra banda, identifico i analitzo els actors i les estratègies de resistència que han permès ampliar l’agroecologia, a través del cas del Colectivo Agroecológico del Ecuador, i indago la possibilitat de contrahegemonia de l’agroecologia. Per a aquesta anàlisi, utilitzo el territori, definit des de la geografia crítica, com a unitat d’anàlisi, i l’emmarco en la disputa de territoris materials i immaterials. Des d’un marc foucaultià, argumento que, durant el govern de Correa, la creació del règim de veritat, viabilitzada per la relació poder-saber-discurs, hauria estat una estratègia d’èxit per a mantenir l’hegemonia dels grups econòmics del sector agroalimentari, territorialitzar-se i acumular. Això, a costa de la desterritorialització del model de la SA, a través de: disposar de terra i mà d’obra pagesa; promoure un model dependent d’agroquímics; aprofundir l’agroexportació, incrementant la dependència a les importacions; la producció de patrons de consum servils a aquesta expansió. En el cas de la palma, la desterritorialització de la pagesia ocorre per despossessió amb violència directa i indirecta, i per transformació de la pagesia. En aquest sector, s’exerceix un biopoder en determinar la salut i la mort de la població a través dels patrons de producció i consum. D’altra banda, sota un marc gramscià, proposo la noció de geometria de resistència per entendre el sentit relacional que té la producció del territori agroecològic, basat en la solidaritat, la col·laboració i els altres coneixements. Sostinc que el Colectivo Agroecológico del Ecuador (CAE) es constitueix en un subjecte polític que ha aconseguit processos de resistència i territorialització a través d’estratègies polític-espacials i la construcció de subjectes polítics a través de: i. el des-disciplinament de les ments, ii. l’auto-reconeixement i l’auto-valoració com a agents de transformació; iii. el sentit de pertinença d’un subjecte col·lectiu, i iv. la pràctica agroecològica en si mateixa. La territorialització de l’agroecologia fomenta una forma de bio-emancipació, en alliberar la soci-naturalesa de les pràctiques capitalistes. Per últim, argumento que la tendència conjuntural de l’articulació de les organitzacions indígenes i pageses, i un aprofundiment de la relació organitzacions-Estat basada en interessos partidaris/sectaris ha estat fomentada al llarg de la història per diversos esdeveniments/formes de revolució passiva. Aquestes serien causa del seu afebliment i desarticulació, sent el principal impediment per a la consolidació d’un bloc històric no conjuntural, i impossibilitant posicionar la sobirania alimentària i l’agroecologia com un model contra-hegemònic.